La Carla Planas és Cap de projectes a Nubilum. Treballa, entre d’altres, amb el Centre de Documentació de la Sagrada Família.
Quantes històries familiars es perden en el temps perquè no se’ls hi dóna importància? Quants relats, aparentment petits, podrien omplir un capítol de la nostra història?
En l’àmbit de la gestió documental per arxius, biblioteques i museus, sovint parlem de la digitalització. Però, en realitat, parlem d’una cosa més profunda: de donar accessibilitat a una font de coneixement i transformar aquestes petites històries en relats documentats i, per tant, en coneixement.
Aquest és un cas real, un relat familiar, d’aquells que, amb tendresa, ens expliquen els avis i les àvies i als quals sovint no atorguem la importància que mereixen.
La història de Mariano Barceló, picapedrer de la Sagrada Família
El meu avi va morir quan jo era molt petita i no en conservo records. La meva àvia, en canvi, va viure fins els 94 anys. Va arribar al barri de la Sagrada Família amb 16 anys, just acabada la Guerra Civil. Allà va conèixer el meu avi —eren veïns—, s’hi va casar i hi va construir la seva família.
Era una dona de caràcter, marcada pel context de la seva època: cap de família, amb fortaleses i contradiccions. I si hi havia una història que li agradava especialment explicar era la del seu sogre, el meu besavi, a qui no va arribar a conèixer perquè va morir el novembre de 1926.
Explicava, amb orgull, que havia estat picapedrer de la Sagrada Família i que havia servit de model a Antoni Gaudí per al Crist crucificat que avui es troba al baldaquí de la basílica. Fins i tot havia intentat, en diverses ocasions, obtenir-ne més informació contactant amb el mossèn de la basílica.
Tot i la meva formació en història de l’art i la meva trajectòria en l’àmbit de la documentació, durant anys aquesta història va quedar en un segon pla. No va ser fins que, a nivell professional, em vaig apropar a la Sagrada Família i vaig decidir intentar investigar-la amb més profunditat.
La recerca no va ser fàcil, no aspirava a trobar gran cosa, més que un llistat de treballadors. Vaig consultar algunes hemeroteques, iniciar la reconstrucció de l’arbre genealògic i finalment vaig contactar amb el Centre de Documentació de la Sagrada Família per saber si es conservava informació sobre els treballadors d’aquella època. Malauradament, durant la Guerra Civil es va incendiar el taller de Gaudí, havent provocat la pèrdua de gran part de documentació, deixant molts interrogants oberts.
Durant molt de temps, aquesta va ser una història incompleta. Fins que un dia la vaig compartir a l’oficina.
La troballa documental que ho canvia tot
En poques hores, un company de l’equip d’I+D de Nubilum va localitzar a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) un obituari dedicat a Mariano Barceló, el meu besavi, publicat a El propagador de la Devoción de San José (pàgs. 376-377). Aquest era el butlletí de l’ Asociación Espiritual de Devotos de San José, l’encarregada de promoure la construcció del temple de la Sagrada Família.
Aquell document, d’una extensió i detall poc habituals per a un treballador, aportava informació clau: el seu rol dins del taller, trets personals i, sobretot, la confirmació que havia servit de model a Gaudí per al Crist crucificat.
Segons el mateix Centre de Documentació de la Sagrada Família, es tracta d’un cas excepcional. No era habitual que es publiquessin obituaris d’aquest tipus sobre treballadors.
A partir d’aquell moment, la història va deixar de ser una anècdota familiar per esdevenir un relat documentat.
Mariano Barceló fent de model per Antoni Gaudí
Fotografia publicada per La Gaseta de les Arts l’1 de juliol del 1926, pàg. 5
La importància dels arxius accessibles al públic
Això és el que fan possible els arxius quan són accessibles: connectar peces disperses, donar context i transformar records en coneixement. Però no es tracta només de digitalitzar documents. Sense eines de cerca eficients —sense poder buscar noms, paraules o conceptes—, aquesta informació continua essent, en gran part, invisible. En aquest cas, la possibilitat de localitzar un nom concret en una publicació històrica va ser determinant per trobar la peça clau que faltava.
Darrere de cada document hi ha vides, oficis i històries que ens ajuden a entendre millor el nostre passat. I és precisament aquí on la gestió documental pren sentit:
- Fer accessible la informació
- Garantir que sigui recuperable
- Convertir-la en coneixement útil per la societat
Perquè preservar és essencial, però fer possible la consulta i la reutilització del coneixement és el que realment genera valor.
Estic convençuda que, si la meva àvia fos avui aquí, seria la persona més feliç del món.
Per més informació sobre la història podeu consultar el blog i el YouTube del Temple Expiatori de la Sagrada Família
